Aquest bonic ratolí , el Ratoncito Pérez, et guardarà la denteta al formatget , i l'endemà i trobaràs el bonic regal que t'hi ha deixat. El ratolinet porta el conte amb un llaçet dins del formatget.
Moltes gràcies al Marc per aquest bonic disseny del ratolí! sense tú aquest raolinet no tindria la màgia que té.
Diu el conte que...
Pepito Pérez era un petit ratolí de ciutat. Vivia amb la seva família en un foradet de la paret d’un edifici. El forat no era gaire gran, però era molt còmode, i allà no els faltava el menjar. Vivien al costat d’una fleca, i a les nits ell i el seu pare anaven a agafar farina i tot el que trobaven per alimentar-se. Un dia, Pepito va sentir un gran enrenou al pis de dalt. I com ratolí curiós que era s’enfilà i s’enfilà per les canonades fins que va arribar a la primera planta. Allà va veure un munt d’aparells, butaques, flors, quadres… Semblava que algú anava a instal·lar-s’hi. L’endemà, Pepito va tornar a pujar a veure què era tot allò, i va descobrir una cosa que li va agradar moltíssim. Al pis de dalt havien posat una clínica dental.
A partir de llavors, cada dia pujava a mirar tot el que feia el doctor Carles Arfelis i aprenia, tornava a mirar i apuntava tot el que podia en una petita llibreta de cartró. Després practicava amb la seva família el que sabia. A la seva mare li va netejar molt bé les dents, a la seva germaneta li va curar un mal de queixals amb una miqueta de medicina… I així va ser com el ratolinet Pérez es va anar fent famós.
Venien ratolins de tot arreu perquè els curés. Ratolins de camp amb una bossa plena de menjar per a ell, ratolins de ciutat amb barret i bastó, ratolins petits, grans, grossos, dèbils… Tots volien que el ratolinet Pérez els arreglés la boca.
Però llavors van començar a venir ratolins avis amb un problema més gran. No tenien dents i volien menjar torró, nous, ametlles i tot el que no podien menjar des que eren joves. El ratolinet Pérez va pensar i repensar com podia ajudar aquests ratolins que confiaven en ell. I, com feia gairebé sempre que tenia un dubte, va pujar a la clínica a mirar. Allà va veure com el doctor Carles li posava unes dents estupendes a una iaiona. Aquestes dents no eren de persones, les feien en una gran fàbrica per als dentistes. Però aquestes eren enormes i a ell no li servien per a res. Llavors, quan ja se n’havia d’anar a casa seva sense haver trobat la solució, va aparèixer a la clínica un nen amb la seva mare. El nen volia que el doctor li tragués una dent de llet perquè li sortís ràpid la dent de veritat, forta i gran. El doctor li va treure i li va donar de record.
El ratolinet Pérez va trobar la solució: “Aniré a casa d’aquest nen i li compraré la dent”, va pensar. El va seguir per tota la ciutat i, quan per fi va arribar a la casa, es va trobar un gat enorme i no va poder entrar-hi. El ratolinet Pérez va esperar que tots s’adormissin i llavors va entrar a l’habitació del nen. El nen s’havia adormit mirant i mirant la seva dent, i l’havia posat sota del seu coixí. Al pobre ratolinet Pérez li va costar molt trobar-la, però al final se’n va sortir i li va deixar al nen un regal ben bonic. Al matí següent, es va posar contentíssim al veure el regal i ho va explicar a tots els seus amics de l’escola.
És per això que a partir d’aquell dia tots els nens deixen les seves dents de llet sota del coixí. I el ratolinet Pérez les recull i els deixa a canvi un regalet o un dineró. I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos
Dolça nit..
